Aprofitant la “paradeta nadalenca” ens hem posat amb un d’aquells favorits que teníem assenyalats des de fa eons al nostre navegador: Es tracta d’una conversa entre Saymour Papert i Paulo Freire enregistrada a finals dels 80! i que es va emetre per aquell temps a la televisió brasilera. Podeu llegir una transcripció en anglès de la conversa a papert.org (resulta graciós que un dels pioners de la computació tingui un lloc web tan 1.0).
La conversa ve emmarcada pel títol:
El futur de l’escola
de manera que, en part, se centra en les conseqüències futures de la implementació de l’ordinador a les aules. Gairebé sempre resulta molt entretingut, a la vegada que instructiu, sentir parlar en el passat d’un futur que ja és el present de qui escolta. En un moment de la conversa Papert afirma:
«Dic que és inconcebible que l’escola continuï tal com l’hem conegut. Inconcebible. I la raó per la qual és inconcebible puc entreveure-la en el meu nét, qui està acostumat a trobar el coneixement quan vol i que pot agafar-lo quan el necessita, i estar en contacte amb altra gent i amb professors, no perquè així ho designi l’estat, sinó perquè pot trobar-los en alguna part d’alguna xarxa. Aquests nens no s’asseuran tranquil·lament a l’escola a escoltar com el professor els dóna un coneixement predigerit. Crec que es rebel·laran.»
Ens sembla aventurat a dia d’avui avaluar el grau d’encert d’aquesta predicció, encara que potser molts docents estaran d’acord si afirmem que molts dels seus alumnes i alumnes “no s’asseuen tranquil·lament a l’escola”. És ben sabut que als USA han optat per la patologització d’aquest fet: el 2007 s’havia diagnosticat trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDHA) a un 9,5% de la població escolar entre els 4 i els 17 anys d’edat, un trastorn el diagnòstic del qual va augmentar un 5,5% del 2003 al 2007 (segons estadístiques dels Centers for Disease Control and Prevention del govern dels USA); un 66,3% de lxs alumnxs diagnosticats rep tractament mèdic, que consisteix principalment en l’administració de Ritalin, nom comercial del metilfenidat, un compost que el sistema nerviós humà és incapaç de diferenciar de la cocaïna o les amfetamines segons la Drug Enforcement Administration (DEA) estatunidenca.
Fa uns mesos visitàvem un institut d’educació secundària; el seu director, que amablement feia les vegades de guia, ens mostrava les instal·lacions alhora que ens explicava els fonaments pedagògics del centre: la seva metodologia es basava en que lxs alumnxs acumulin durant un temps una sèrie de coneixements -definits al currículum- que havien de reproduir més tard i de la forma més exacta possible en un examen, per després oblidar-los i tornar a retenir de nou una altra sèrie de coneixements que al seu torn haurien de reproduir en un nou examen i així repetidament. Sorpresxs, vam preguntar si no seria més convenient, davant la inabastable quantitat d’informació disponible en l’actualitat i la facilitat per accedir-hi, possibilitar que els alumnes i alumnes es dotin d’eines per saber on i com trobar la informació que necessiten a cada moment i acompanyar-los en la formació del seu propi criteri a l’hora de seleccionar, analitzar, valorar i utilitzar la informació a la qual tenen accés. Davant aquesta qüestió la resposta del director va ser un vacil·lant i concís ‘no’.
Sembla evident que la profecia de Papert no s’ha complert en un punt i és que, per molt inconcebible que li semblés llavors, l’escola opera encara avui, quan les TIC estan completament integrades en els nostres hàbits quotidians, de la mateixa manera que fa vint anys. D’altra banda, podem interpretar la incapacitat de molts alumnes i alumnes per romandre tranquils i asseguts a classe com una forma inconscient i espontània de revolta, producte d’una falta d’interès i no d’un dèficit d’atenció?
No hem de perdre de vista una cosa que el mateix Freire assenyala durant la conversa amb Papert: la manera en què funcionen i s’assemblen entre si les diferents tecnologies està travessada per relacions de poder que es desenvolupen històricament; per a Papert les maneres de circulació i accés al coneixement que permetien les ‘noves’ tecnologies de la informació i la comunicació feien inconcebible, des d’un punt de vista ontològic, la pervivència de l’escola, com si l’existència d’aquelles exclogués lògicament la possibilitat de l’altra. Paradoxalment el mateix Papert reconeix la manera en què les computadores ja havien estat “escolaritzades” a mitjans dels 80: « ara tenen aula d’informàtica, hi ha un currículum d’informàtica i un professor específic d’informàtica. En altres paraules, els ordinadors han estat completament assimilats a la manera en què es fan les coses a l’escola ». Com apunta el mateix Freire, aquests no són «[…] de cap manera, errors didàctics ni metodològics sinó ideològics i polítics. Així doncs, el que hem de fer és canviar el món des d’una perspectiva política. »
Si us fa mandra anar a YouTube i buscar la resta de la conversa en vídeo, després del «Continue reading» la trobareu.