Us deixem la crònica de la primera trobada L’H CAP A ON? Debat col·lectiu sobre les polítiques culturals i el futur districte cultural a L’ Hospitalet, centrada en les intervencions de Montse Santolino i Rubén Martínez. Podeu descarregar-la en català i castellà i en format pdf aquí i també teniu els àudios complets de les seves intervencions de Montse Santolino i Rubén Martínez aquí i aquí respectivament.
Aprofitem per recordar que la data proposada per a una segona trobada és el 13 de març. Del debat posterior a les xerrades va resultar clara la proposta de donar continuïtat a la iniciativa i que aquesta segona trobada servís per mapejar actors i iniciatives culturals a la ciutat, així com les xarxes de suport existents al territori. Per aquest motiu, el grup impulsor de la primera trobada convoca a una reunió preparatòria el dimecres 4 de març a les 19h, a la seu dels Grallers Bellvitge (Avda. Mare de Déu de Bellvitge, 190 L’Hospitalet) a l’espai físic de LaFundició (c/ Prat, 11, baixos 2, Bellvitge, L’Hospitalet) a la qual convida a assistir a totes aquelles persones interessades a sumar-se i aportar a aquest procés obert, ciutadà i col·lectiu.
Crònica de la 1a trobada L’H CAP A ON?
Divendres 13/02/2015, Espai Salamina
La presentació de la trobada va ser realitzada per Víctor Gómez i Francisco Rubio. Víctor, membre de Laboratori Teatral Patates amb Suc, va posar sobre la taula alguns dels motius que han portat a un grup de veïns i veïnes de L’Hospitalet relacionats de diferent forma amb la cultura a impulsar aquesta idea.
D’una banda la intuïció que es respirava la necessitat de crear aquest espai de trobada, intuïció que podem considerar confirmada per l’afluència, superior a les expectatives més optimistes del grup impulsor. Aquest espai de trobada no es concep de forma negativa, és a dir, reactiva a les polítiques de les administracions públiques respecte a la cultura, sinó de forma positiva i propositiva.
D’altra banda, però, és cert que l’aparició en escena del projecte de districte cultural a L’Hospitalet té la seva importància, ja que si en les polítiques culturals de la ciutat tenen tant pes iniciatives que estan més relacionades amb l’urbanisme que amb la regeneració cultural, es fa necessària una resposta.
A continuació Francisco, soci de la cooperativa de treball cultural LaFundició, va introduir alguns matisos més respecte a la proposta de trobada plantejada. Concretament va fer explícita la intenció de superar certes dicotomies que solen aparèixer en reunions de caràcter obert sobre problemàtiques culturals: la distinció entre el professional, el comunitari i l’amateur i la dialèctica dins/fora: els agents que porten temps operant a la ciutat enfront dels nouvinguts.
Així mateix es va posar sobre la taula des del principi la intenció de donar-li continuïtat a la iniciativa més enllà d’aquest esdeveniment puntual i d’obrir el grup impulsor a tots aquells que després de la conclusió de la trobada així ho desitgessin.
A continuació va arribar el torn de les dues persones convidades a obrir el debat: Montse Santolino i Rubén Martínez. Montse Santolino és periodista i veïna de La Florida, un dels barris de L’Hospitalet; investigadora de les lluites i projectes culturals a la ciutat; el propòsit de la seva intervenció era fer un repàs del camp cultural de la ciutat en els últims 35 anys. Per la seva banda Rubén Martínez, investigador en cultura, membre de
La Hidra
, de l’
Observatori Metropolità de Barcelona
i de l’
Institut de Govern i Polítiques Públiques
de la UAB tenia encomanada la tasca d’enllaçar el quadre elaborat per Montse amb una introducció al concepte de districte cultural.
Montse va realitzar un relat que tot i que, segons les seves pròpies paraules, marcat per la seva pròpia biografia com a activista, va ser precís a l’hora d’abordar els principals punts d’interès de la història cultural recent de L’Hospitalet. Va començar llançant una hipòtesi: no existeix una identitat, una articulació forta, del teixit cultural. Per a Montse, a l’hora d’explicar aquest fenomen cal retrocedir 35 anys. Concretament va fer èmfasi a assenyalar la desarticulació dels moviments veïnals per part dels partits polítics del moment com un dels principals inputs a tenir en compte. Existeix un paral·lelisme molt clar entre el moment històric i polític actual i els anys on es forja la Cultura de la Transició —en paraules de Guillem Martínez—, sent aquest episodi històric una “oportunitat perduda” de la qual aprendre per no cometre els mateixos errors.
Del 75 al 82 es donen uns anys d’experimentació, una cultura popular molt lligada al carrer. Recolzant-se en la seva pròpia vivència, va destacar el Centre Social de La Florida per ser un cas que coneix de primera mà. Espais com aquest, van funcionar com a focus de catalanització sense que això entrés en contradicció amb el seu caràcter popular de base en barris amb una gran quantitat de població migrant, provinent d’altres comunitats autònomes. «El concepte de cultura no estava separat de tot el demés» va concloure. A partir del 82, la riquesa social i cultural que es produeix en aquest temps va decaient en paral·lel a un progressiu procés de “gestionalització” de la cultura. La incentivació de l’associacionisme s’utilitza com a corretja de transmissió de les polítiques governamentals, les Comissions de Festes, es converteixen en un centre de poder molt important. Tecnificació, burocratització, sectorialització, desactivació, clientelització són algunes de les paraules utilitzades per descriure aquest desplaçament «Ja no fem la cultura, ens hem convertit tots en usuaris de la cultura». Aquesta fragmentació, ajuda a que no existeixi una visió global de la cultura a L’Hospitalet en els anys posteriors.
Com a conseqüència es produeix una divisió de les iniciatives i dels públics que Montse proposa anomenar d’una forma curiosa: «Telecinco, La Dos i La Directa». Dins d’una classe social existeixen diferents subclasses, a l’hora d’entendre la cultura, que no es reconeixen entre si. Existeixen una sèrie de manifestacions culturals d’origen popular que esdevenen els principals fites per a una majoria de la ciutat. És el cas del 15 + 1, una fita cultural que mou grans públics, que transcendeix com a esdeveniment les fronteres de L’Hospitalet i que es converteixen per tant en un espai de poder polític i que s’emporten bona part dels recursos econòmics destinats a la cultura.
D’altra banda estarien experiències com el
TPK
o l’especialització de la Biblioteca de La Bòbila en novel·la negra que es caracteritzen entre altres coses per suposar experiències aïllades, fruit més aviat d’esforços individuals o de grups d’afinitat reduïts que d’una xarxa de suport.
Finalment amb La Directa podem associar llocs com el Centre Social de La Florida, més tard La Vakeria o ara més recentment L’Astilla o La Locomotiva que en bona mesura serien el reducte on s’ha mantingut la cultura construïda comunitàriament i el context més aliè a aquesta clientelització que va identificar al llarg de la seva intervenció com a principal problema cultural de L’Hospitalet.
Abans d’acabar, Montse deixa el següent apunt sobre l’esdevenir de la cultura a L’Hospitalet: el que està per venir en el futur més immediat s’està gestant en els espais de socialització de les persones migrants: bolivianes, dominicanes… Els bars són un lloc on han sorgit moltes de les iniciatives culturals de la ciutat i els bars, ara, pertanyen a les noves persones migrants. Per últim va afegir que, si iniciatives com aquesta, referint-se a la trobada, arrelen a L’Hospitalet, podrien ser capaces de tenir un efecte multiplicador en tota l’àrea metropolitana.
A continuació Rubén va tractar d’enllaçar aquest diagnòstic amb les noves formes de governança de la cultura. Rubén porta imprès el document sobre el districte cultura que es difon des de l’
L’H ON
, «no és molt original» afirma i és que el recurs del districte cultural s’està convertint en un clàssic entre les estratègies de governança i “regeneració” urbana contemporànies. Rubén porta amb ell també un text que David Panos va escriure fa dotze anys per a la revista
MUTE
:
Create Creative Clusters
, les idees força de l’article seran la base de la seva intervenció a l’hora de mirar amb ulls crítics el projecte de districte cultural a Santa Eulàlia.
Tot i que l’informe de L’H ON «és més del mateix» hi ha una frase que crida l’atenció en el document per la lucidesa amb què es descriu el que realment hi ha darrere d’aquest tipus d’operacions: «No es tracta de mercantilitzar la cultura sinó d’humanitzar l’economia». Aquesta frase remet a Rubén a algun dels treballs anteriors desenvolupats dins de YP al voltant de la genealogia de les relacions entre cultura i economia. La concepció original del concepte d’indústria cultural encunyat per Adorno i Horkheimer als 40 és reapropiada 30 anys més tard per la Unesco per transformar-la en el de les indústries creatives i convertir-la en una forma de regeneració urbana. Una de les seves expressions en el context proper es troba en les fàbriques de creació de Barcelona. Però el pla que es cerneix sobre Santa Eulàlia parla d’indústries creatives i aquestes «no tenen res a veure amb la cultura» o «almenys, amb la cultura de la qual parlaven Adorno i Horkheimer ni tan sols la Unesco» per què? Perquè en parlar d’indústries creatives es parla de publicitat, es parla de desenvolupament de programari, de moda, de televisió, de comunicació…
Les indústries creatives no són només el resultat de la culminació de l’economització de la cultura, no són “el cosí llunyà” de les indústries culturals; són un nou model econòmic per a les ciutats que abans vivien d’un teixit industrial i que ara volen instal·lar-se en l’economia del coneixement, etc. Això són les indústries creatives, el resultat no només de l’economització de la cultura sinó també de la culturització de l’economia. Aquestes activitats tenen la capacitat de crear marca per a la ciutat ja que generen distinció social, marques de distinció en el territori, en paraules de David Harvey. Les
indústries creatives i els districtes creatius són, d’alguna manera, performatius: Quan comencen a existir? Quan són enunciats. Es regenera el teixit a baix cost, simplement posant en valor el seu suposat capital creatiu.
D’altra banda es tracta també de fomentar la culminació de certs processos estructurals: en totes les zones perifèriques de les ciutats es donen, en contextos de crisi, processos de segregació social, de distribució no homogènia en el territori de la població segons nivells de renda.
De les conclusions de l’estudi, en Rubén també destaca que segons Panos la classe local treballadora no s’enriqueix amb el procés. Com a resultat d’això, i tenint com a premissa que el sòl es troba sota un règim de propietat capitalista d’oferta i demanda, es produeix una progressiva expulsió d’aquestes poblacions. És a dir, el que anomenem per incorporació de l’anglès, gentrificació. Un altre dels efectes que es dóna és que els centres socials de gestió comunitària i altres espais que no entren en aquestes formes d’institucionalitat, etc. també estan condemnats. Als districtes culturals, es regula per fer desaparèixer en última instància espais d’aquestes característiques.
Per últim i enllaçant amb l’inici de la intervenció, el que provoquen aquest tipus de formes de govern de l’urbà és la capacitat de sistematitzar i posar a treballar tota una sèrie de recursos produïts socialment (la memòria del territori, infraestructures públiques…) sense que hi hagi cap tipus de mesures redistributives.
Davant d’aquest panorama, en Rubén esmenta tota una sèrie de polítiques i recursos que no estan a la matriu dels districtes culturals i que donarien lloc a una concepció diferent de l’urbà: les pràctiques de cultura lliure, la gestió cooperativa de la ciutat, l’economia social solidària, etc. Tanmateix, aquestes operacions solen funcionar. Per què? I per què s’interpel·la al sector cultural en elles si en el fons no tenen a veure amb la cultura? Per contrarestar polítiques com les que estan sobre la taula a Santa Eulàlia fan falta, segons en Rubén, una organització prèvia que permeti no actuar de forma reactiva sinó amb un seguiment, una auditoria continuada de les polítiques públiques i el sector cultural no és donat en general a l’organització en termes de classe, més aviat solipsista i centrat en les seves pròpies doctrines. Amb aquesta provocació sobre la taula ens vam anar al descans, a la tornada es va donar un interessant debat entre el, per què no dir-ho, nodrit i heterogeni grup de persones que es va donar cita al Carrer Salamina del qual esperem que pugui arribar a sorgir alguna iniciativa organitzada que pugui encarar aquest seguiment.
Un altre dels propòsits explícits de la trobada era el de sortir-ne amb alguna proposta concreta de continuïtat. En aquest punt hi va haver un gran consens sobre la necessitat d’organitzar una següent trobada i que aquesta servís per conèixer-nos i saber què està fent cadascú de nosaltres, com a agents culturals, a la ciutat. Es va apuntar la possible data del 13 de març per a l’organització d’aquesta trobada. Així mateix es va recollir una llista de correus per tal de continuar la comunicació i obrir l’organització d’aquesta segona trobada a totes aquelles persones que vulguin incorporar-se al grup impulsor, possibilitat que, aprofitem per dir-ho, està oberta a qualsevol persona que hi estigui interessada 😉