Fa un parell de setmanes —els dies 30 i 31 de març— vam ser a València participant a l’esdeveniment
PERIFÈRIES
, que en aquesta edició 2011/2012 té com a lema “
Fer d’una pràctica col·lectiva una experiència comuna
”.
Més concretament ens van convidar a actuar com a facilitadorxs en un dels nombrosos grups de treball que durant diverses setmanes han ocupat la Sala Thesaurus del centre cultural La Nau de la Universitat de València. Durant aquest temps i en aquest mateix espai també s’hi van fer diverses conferències i es van mostrar diferents treballs en vídeo. L’espai roman obert al públic i, des d’aquesta mateixa setmana, es poden veure els materials generats pels diferents grups.
Cadascun d’aquests grups comptava amb unx o varixs facilitadorxs convidadxs per l’organització de PERIFÈRIES i, dins del tema general “Fer d’una pràctica col·lectiva una experiència comuna”, s’havia de cenyir més o menys a una línia de reflexió més específica proposada igualment per l’organització. Per al nostre grup —el grup en què vam fer de facilitadorxs, volem dir—, aquesta línia de debat venia marcada pel títol: “
Amb quines expectatives? Des de quines potencialitats?
”.
El mateix grup es va anar encarregant de significar aquestes preguntes: Quines transformacions podem esperar d’una pràctica cultural comunitària? Quin pot ser el producte d’aquestes pràctiques? Quins resultats podem esperar d’una pràctica cultural comunitària i col·laborativa que no obtindrem amb altres maneres d’organitzar la producció i la circulació de símbols, representacions i rituals? En alguns moments va resultar complicat diferenciar entre les potencialitats de les pràctiques culturals comunitàries i les expectatives que hi podem projectar, entre les capacitats que de manera “objectiva” hi podem trobar i aquelles que el desig hi projecta. En certa manera, moltes vegades topàvem amb una lògica de profecia autocomplerta, per la qual el fet mateix de desitjar o esperar alguna cosa de les pràctiques col·laboratives i comunitàries tindria com a efecte que aquests mateixos desigs i expectatives es facin realitat.
Per cert, encara no hem dit qui componia el grup i cal fer-ho: sense les seves aportacions i implicació personal no hauríem pogut fer res, però, a més, entre tothom vam saber crear un ambient distès, i fins i tot ens atreviríem a dir que en ocasions jovial, que va fer molt més agradable i enriquidora l’experiència:
LAminúscula
i del
Solar Corona
), Jordi Orts (tècnic especialista en imatge i so, psicòleg-orientador a l’
Escola Gavina
i impulsor del projecte
AMASTÉ
, tot i que tenim la sensació que la seva presència es va fer notar durant totes les jornades… també ens va acompanyar durant un matí Joan Vilapuig del col·lectiu
Sitesize
, a qui agraïm especialment que s’acostés des de Barcelona.
La formació d’aquest grup no és aleatòria, ja que des de l’organització de PERIFÈRIES se’ns demanava proposar a diverses persones o col·lectius que participessin i col·laboressin en el grup de treball. Ens sembla destacable la participació dels alumnes de l’Escola Gavina, perquè enteníem que la seva presència trencava l’homogeneïtat d’un grup i un context en què, més o menys, tothom provenia d’un mateix camp proper a la producció cultural. La presència de joves o nens en aquest tipus de situacions sol associar-se amb una rebaixa del nivell intel·lectual del debat; però això no és necessàriament cert: la presència de persones que no provenen del camp cultural obliga a expressar idees igualment complexes sense recórrer a l’argot esotèric habitual, així com a fer explícits aquells llocs comuns que també de manera habitual donem per descomptats els qui ens movem en determinats àmbits.
Encara no hem mencionat tampoc que l’espai en què s’organitzaven els grups de treball seguia la metodologia Open-space[1] proposada per l’organització de PERIFÈRIES; aquest mètode no contempla la possibilitat de desenvolupar-se en múltiples espais o en trànsit entre aquests espais. Aquesta condició va xocar amb la nostra proposta d’organitzar una visita al Solar Corona, un espai urbà recuperat per un grup d’arquitectxs, activistes culturals i veïnat a la ciutat de València. Tampoc no es va entendre, per part de l’organització i d’algun participant, que aquesta era una proposta, és a dir, que estava totalment sotmesa a la decisió del grup i que no formava part de cap programa definit per nosaltres per endavant. Aquest desencís va generar algunes tensions inicials que aviat es van dissipar. La visita al Solar Corona ens semblava pertinent per diversos motius: en primer lloc, permetia l’observació directa de molts aspectes tractats durant les primeres sessions de treball i debat; d’altra banda, enteníem que l’Open-space de la Sala Thesaurus podia resultar un espai hostil o incòmode per a lxs estudiants de secundària i, per últim, ens interessava, com sempre, la possibilitat de crear trànsits i derivacions entre espais amb graus i modes diversos d’institucionalitat. Així ho van entendre també lxs participants del grup i la visita es va poder fer sense més entrebancs, cosa que agraïm a Rafael Tormo i la resta d’organitzadorxs de PERIFÈRIES i, especialment com a amfitrions, a Adrián Torres i la resta de membres del col·lectiu que impulsa el Solar Corona.
També vam proposar al grup generar alguna dinàmica que propiciés l’ús del vídeo com a eina per a la reflexió i afavorir així la participació del grup d’alumnxs de l’Escola Gavina, habituadxs a l’ús del vídeo gràcies a la seva col·laboració amb Jordi Orts a 400colps.
Dit tot això, intentarem resumir i ordenar alguns dels punts tractats durant les dues jornades de treball. Seguint la metodologia Open-space proposada, el grup va formular i anotar una sèrie de preguntes que en un segon moment es discutirien seguint un timing prèviament acordat. Algunes de les preguntes que van sorgir: quines expectatives podem projectar sobre els processos de treball cultural col·laboratiu? I quines potencialitats hi podem trobar o construir? Vam iniciar un debat per intentar definir altres qüestions “subordinades”, entre les quals vam recollir les següents: què és comú? Què és col·lectiu? Com podem les persones gestionar allò que actualment gestionen les institucions? (p. ex., poden lxs alumnxs d’una escola gestionar què aprenen i com ho aprenen?) Per a què serveix una acció i un treball col·laboratiu? Per a què podria servir una acció col·laborativa? Com s’organitza una acció col·laborativa? Per què és desitjable o interessant un procés de treball col·laboratiu? Què hi podem aportar com a individus? On passa la col·laboració entre les persones? On s’organitza un treball col·lectiu? En línia amb el que apuntàvem més amunt, es va intentar reduir les preguntes a la seva essència conceptual, eliminant girs retòrics que en poguessin enterbolir el significat i relacionar-les amb pràctiques específiques, ja fos el mateix Solar Corona o l’organització d’una festa —l’exemple de les Falles va sortir a col·lació en diverses ocasions i en relació amb controvèrsies diverses—.
Bona part del debat generat entorn d’aquestes preguntes inicials no es va centrar en unes expectatives i possibilitats sobre les quals semblava haver-hi un cert acord tàcit, sinó en els obstacles i les problemàtiques que podem trobar en la seva efectuació. Entre aquestes problemàtiques podríem destacar la de la sostenibilitat d’aquells projectes o iniciatives que es fonamenten en la gestió col·lectiva de la cultura o de la ciutat enteses com a recursos d’ús comú: com fer compatibles la producció (de cultura, de ciutat, de xarxes…) amb els propis processos de reproducció de la vida. Es va apuntar que part de la “solució” a aquest dilema podria passar per la creació d’economies alternatives, però també, des d’un enfocament entre utòpic i radicalment realista, per una distribució més justa de les rendes gestionada mitjançant pressupostos participatius i per la instauració del dret universal a una renda bàsica. Aquestes demandes sorgeixen, en part, davant la impossibilitat de mesurar en termes dineraris les formes de treball cooperatiu, social i cognitiu característiques de moltes de les iniciatives tractades, però també de les societats contemporànies en el seu conjunt. El que sembla clar és que l’apel·lació al voluntariat “militant” tout court condueix, en l’experiència de moltxs, a l’abandonament d’iniciatives comunitàries davant la impossibilitat de fer-les compatibles amb la vida mateixa (menjar, descansar, estimar, tenir descendència… coses així). Des d’un altre punt de vista, es va esmentar la necessitat de trobar un balanç entre la il·lusió i la precarietat.
Una altra de les qüestions rellevants i recurrents durant el debat va ser com escapar de formes de parasitació econòmica, institucional, partidista, classista, patriarcal, cultural, etc., etc., del treball cooperatiu i dels recursos d’ús comú que aquest proveeix —aquí és quan es va treure a col·lació l’assumpte de les Falles—. En relació amb aquesta qüestió va sorgir la pregunta pel tipus d’accions que afavoreixen l’emergència de “subjectivitats alegres”, formes d’apropiació més justes i agenciaments que possibilitin la vida; aquí es va apuntar la necessitat d’una pràctica instituent, és a dir, la necessitat de modes d’habitar i d’interrelacionar-se que facin possible prendre poder a qui ens ha estat sostret. El poder no és alguna cosa que es pugui acumular, sinó que només es pot exercir: travessa els cossos, els objectes, els símbols i s’hi inscriu; té, per tant, un caràcter performatiu (com que en Joan sent especial aversió per aquest mot, va encunyar el neologisme proformatiu, que va ser adoptat amb joia per la resta del grup i elevat a la categoria d’hit lexicogràfic de pacotilla).
En relació amb l’anterior també es va remarcar la necessitat de superar la dialèctica dins-fora que oposa l’acció col·lectiva distribuïda a la institució jerarquitzant; pensem que no es tracta de crear noves estructures fora de la institució, sinó de crear curtcircuits i tensions que en revelin precisament la inconsistència de les estructures dominants: com s’ha dit moltes vegades, és l’acció distribuïda i la cooperació d’infinitat d’actors socials, humans i no humans, la que produeix la riquesa i el valor. A tomb de les Falles i en relació amb això dels curtcircuits i les tensions amb la institució es van mencionar iniciatives com la mobilització #intifalla o les Falles populars i combatives en què va prendre part el col·lectiu del Solar Corona.
Al fil d’aquestes reflexions es va destacar la potència de la memòria (individual i col·lectiva) com a ressort per a la transformació social. Una vegada més, la memòria d’unes Falles populars, anteriors a la instrumentalització partidista i a l’elitització, es va utilitzar com a exemple. La memòria forma part també, seguint el raonament d’en Ricardo (AMASTÉ) durant el debat posterior a la conferència de Nekane Aramburu, d’una mena de “codi font” de les pràctiques col·lectives i de la producció del comú.
D’altra banda, també es van abordar les formes d’organització del treball col·lectiu i els criteris que l’han de guiar. S’argumenta habitualment que les formes d’organització fonamentades en la jerarquia, el lideratge i la representació són més eficaces que aquelles més horitzontals fonamentades en la participació directa; en contra d’aquesta opinió es va assenyalar, en primer lloc, la necessitat de revisar els criteris pels quals es mesura l’eficàcia d’una acció o d’una organització, ja que aquests criteris no només no estan exempts d’ideologia sinó que, de manera performativa (o “proformativa”, segons els gustos), articulen una ideologia determinada inscrivint-la en els individus i en les seves interrelacions. Una altra part del grup va insistir en el fet que, en termes generals, no existeix un aprenentatge en modes participatius d’organització i presa de decisions; sobre aquest darrer aspecte es va tornar a mencionar la qüestió de la memòria i la necessitat de revisar formes pretèrites d’organització col·lectiva. També es va fer referència a les normes (quines normes han de regir una comunitat? Com es decideixen? Què passa si no es compleixen?).
També vam parlar sobre el grau òptim d’obertura i permeabilitat de les comunitats per a la seva supervivència, i en relació amb això es va esmentar la figura del sereno, que al seu torn es va relacionar amb la dels keyholders del Mess Hall de Chicago: persones que disposen d’un joc de claus i tenen accés en tot moment i sense restriccions a un espai d’ús comú, cosa que implica al seu torn una sèrie de responsabilitats. També es va parlar de la xarxa com una manera d’escalar l’organització en comunitats i el treball col·laboratiu, una qüestió sobre la qual també va passar de puntetes en Jordi Claramonte en la seva intervenció de la tarda…
En fi, com se sol dir, van ser moltes i variades les qüestions sobre les quals vam parlar durant aquestes dues jornades; però es va parlar com de passada d’una que les envolta totes, i és com, un cop de tornada al nostre entorn quotidià, podem activar totes aquestes paraules. Això ens condueix a reflexionar sobre la utilitat —i la necessitat— de trobades com PERIFÈRIES. Resulta evident que unx va construint progressivament el seu quefer, la seva pràctica i el seu pensament a partir d’infinitat de referències i relacions, i que les que vam teixir durant aquests dos dies tindran el seu reflex en futures accions concretes, possiblement en actes molt petits i no sempre evidents, en noves converses i relacions; tanmateix, no deixa de preocupar-nos l’estetització del diàleg, d’una banda, i, de l’altra, la utilització de la trobada com a posada en escena per al reconeixement mutu i el posicionament de cadascú dins del camp cultural. Coses que se’ns acudeixen, que ens passen pel cap… no ens feu cas.
Una vegada més aprofitem per agrair a tothom que ens ha acompanyat durant les jornades la seva implicació, generositat i cures. Esperem tornar-nos a trobar i pensar i fer coses juntxs, perquè, com es va dir en més d’una ocasió: “sol no pots, amb amics sí”.
[1] Per saber-ne més sobre aquest mètode, vegeu l’entrada corresponent a la Viquipèdia: http://en.wikipedia.org/wiki/Open-space_technology o el lloc web www.openspaceworld.org.