I com ve a tomb, ara ens despengem amb un text d’aquells que han quedat un temps oblidats als Favorits del nostre navegador. El text és de mitjans dels 90 però no ha estat traduït al castellà fins fa només un parell o tres d’anys per la gent del projecte Trama, a qui hem d’agrair-ho. Sota el títol “
Com oferir un servei artístic: Una introducció
“, Andrea Fraser analitza les conseqüències, tant econòmiques com polítiques, que té per als artistes la pràctica del que s’ha caracteritzat com a “projectes artístics”. Donant per fet que no existeixen trets temàtics, ideològics o processals comuns a aquest tipus de pràctiques, Andrea Fraser arriba a la conclusió que el que semblen compartir és el fet que totes “impliquen el consum d’una quantitat de treball que, o és superior a, o independent de, qualsevol producció material específica, i que no pot ser dut a terme com, o juntament amb, un producte“. És a dir, el que caracteritza el treball en “projectes artístics” podria reduir-se a un model econòmic: la provisió de serveis (com a oposat a la producció de béns).
Aquesta tipologització serviria d’una banda per establir una pauta en les relacions professionals dels artistes amb les institucions; tanmateix, d’altra banda posa de manifest una controvèrsia no sempre evident. En paraules d’Andrea Fraser: ” La lògica de la qüestió és bastant clara. Estem demanant honoraris com a compensació per treballar dins d’organitzacions. Els honoraris són, per definició, el pagament per serveis. Si estem, doncs, acceptant un pagament a canvi dels nostres serveis, això significa que estem servint aquells que ens paguen? Si no, a qui estem servint i sobre quina base demanem el pagament (i l’hauríem de demanar)? O, si és així, com estem servint (i què estem servint)? “. És a dir, el que està aquí en joc és l'”autonomia” de l’artista per “expressar opinions crítiques i compromeses en activitats controvertides”. Per la nostra banda ens preguntem si el dels artistes no és en certa mesura un servei públic i fins i tot fins a quin punt els museus i centres d’art no proveeixen al seu torn de certs serveis als artistes: la provisió de recursos i mitjans de producció sigui potser el més evident, però també ens referim a la provisió d’un context de difusió, consum i de lectura.
Andrea Fraser distingeix la pràctica artística entesa com a provisió de serveis, d’un altre tipus d’activitats que designa com a producció de “continguts” (posa com a exemple “l’educació o la seguretat en un museu“). D’entrada podem estar d’acord en aquesta categorització, però què succeeix quan la provisió de “continguts educatius” es converteix en un exercici de crítica institucional (i en una pràctica col·laborativa per a un lloc específic)? No s’ha de concedir el mateix grau d’autonomia a aquest tipus d’activitats que a la pràctica artística?
Fa unes setmanes, durant la taula rodona de les jornades per a Tècnics Municipals d’Arts Visuals organitzades per la Diputació de Barcelona i després de la nostra narració de tots els conflictes i traves amb què ens hem trobat en la realització de projecte3*, Lidia Dalmau, del col·lectiu Sinapsis, ens feia aquesta pregunta: Fins a quin punt no érem nosaltres mateixos els “culpables” (fent èmfasi en l’entrecomillat) d’aquesta situació de conflicte i desacord? Per descomptat, la pregunta és absolutament pertinent i mereix una resposta extensa i complexa, però una de les claus per respondre-la potser rau en el fet que no entenem l’educació tant com la provisió d’uns continguts educatius que respondrien a uns objectius prefixats sinó com una pràctica cultural en tota regla, la qual cosa inclou comprometre’s en “activitats controvertides”, o si no, per a què serveix la cultura? i per a què hauria de servir l’educació?