“He barrejat àcid clorhídric amb nitrat sulfúric…“. Foto: Stéphanie Delcroix
A finals de l’any passat (com es pot veure, seguim comentant l’actualitat al minut) va tenir lloc a la New York Public Library la “cimera”
Revolutions in Public Practice
, organitzada per
Creative Time
. Claire Bishop va publicar llavors a
Artforum
aquesta polèmica crònica de l’esdeveniment, ja que va aixecar un regueró de comentaris, entre els quals es van comptar els d’alguns dels propis participants en l’esdeveniment. Revolutions in Public Practice es presentava com una espècie de
Pecha kucha
maratonià durant el qual un eclèctic i nombrós grup de ” artistes, curadors, crítics, acadèmics, anarquistes (sic) i activistes” van oferir una sèrie de ” concises presentaciones” sobre el seu treball. El terme “public practice” va servir per amalgamar l’abigarrat grup de conferenciants que, segons el text de presentació del projecte, tenen en comú un acostament a la pràctica artística que “no intenta reflectir, sinó actuar sobre moments de canvi històric, trencant les tradicionals barreres entre art, cultura i política“; en definitiva, la que se suposa que és l’última fornada del que Suzanne Lacy -que també va intervenir a la cimera- va denominar “art públic de nou gènere”.
Bishop conclou el seu article dient que durant la cimera no es va fer res per problematitzar les “pràctiques públiques” com una direcció vàlida en l’art contemporani, i que es va assumir com un fet inqüestionable que “l’art com a disciplina pot i ha de ser reclutat” en la lluita per la “justícia social“. El que Bishop va trobar definitivament a faltar durant la cimera és una “ponderació de les competències específicament artístiques que poden ser emprades cap a aquests fins” (el subratllat és nostre).
Al febrer de 2006 Bishop va publicar (també a Artforum) un text molt més extens sobre aquesta qüestió. Titulat
The social turn: collaboration and its discontents,
l’article (que està disponible de manera gratuïta, encara que cal registrar-se al lloc web de Artforum) venia a dir que els defensors de l'”art col·laboratiu” o “socialment compromès” fonamenten el seu judici sobre els projectes artístics exclusivament en la qüestió ètica; d’aquesta manera, projectes com els realitzats pel col·lectiu
Oda Projesi
(per citar l’exemple utilitzat per Bishop) són valorats en tant que representen un “bon model” de col·laboració i no per les seves qualitats estètiques. El que es valora, segons Bishop, és la ‘renúncia’ del col·lectiu Oda Projesi a la mestria i l’egocentrisme que caracteritza la pràctica d’aquells artistes el treball dels quals no emergeix d’un procés consensual i de col·laboració amb altres agents i no les qualitats artístiques dels seus projectes.
El raonament de Bishop és aparentment lògic, no obstant això tan sols se sosté si ens movem dins dels límits del camp artístic tal com està establert. En realitat podem dir que, intencionadament o no, els projectes d’art col·laboratiu o com vulguin anomenar-se, proposen i intenten posar en pràctica maneres de producció cultural que no passen o, millor dit, que passen parcialment per les maneres de producció, distribució i valoració propis del camp artístic (els de museus i galeries, comissaris i crítics d’art, etc.); i en ells entren en joc altres agents i institucions que tampoc són exclusivament els de l’art, i que tenen objectius i criteris de valoració diferents. Si entenem que l’artista és algú la posició del qual en el camp social li permet accedir a determinats recursos materials i simbòlics, les diferències entre els artistes podrien mesurar-se en la manera en què uns i altres posen a treballar aquests recursos, engranant-los aquí i desunint-los allà de tal o qual àmbit de producció.
El “auto-sacrifici” “autoral” criticat per Bishop no és, o no hauria de ser, una acció moral, sinó política, que persegueixi una redistribució de les possibilitats de construir i donar-se representacions per part de grups d’acció subalterns. No es tracta en absolut de “democratitzar l’accés a la cultura”, ja que aquesta és una màxima pròpia dels grups d’acció dominants i que dóna per descomptat que ‘la cultura’ a la qual ha d’accedir la resta és la seva, aquella que modela i suporta les ‘estructures d’actitud i referència’ (per parlar en els termes de Edward Said) que perpetuen el règim que els ha col·locat en la posició hegemònica que detenten.
Tornant a l’assumpte plantejat per Claire Bishop, d’existir aquí un dilema moral, seria el de l’artista que instrumentalitza a qualssevol grups o col·lectius que se li posin a tir amb la finalitat única de donar-se pàtina socialment compromesa dins del camp de l’art i tenint tan sols al cap el seu medre i el seu interès com a professional de l’art. A dir veritat la qüestió moral tampoc hauria d’importar-nos aquí: que l’artista s’hagi comportat com un desalmado utilitzant a l’incaut grup d’immigrants africans amb la finalitat de ser seleccionat per a tal o qual festival d’art públic és irrellevant si, a efectes pràctics, la situació d’aquest col·lectiu ha millorat substancialment en algun aspecte; al cap i a la fi creure en la bona o mala voluntat d’algú és, en cert sentit, un acte de fe. Una vegada més el problema no és ètic, no es tracta del grau de puresa de la consciència de l’artista, sinó polític; de res serveix que tal o qual col·lectiu pugui beneficiar-se de projectes concrets si els artistes utilitzen aquest fet per afirmar i reproduir les formes de distinció social que s’articulen a través del camp de l’art.
En tot cas, Claire Bishop desenvolupa la seva tesi de manera molt més extensa i documentada, la qual cosa fa bastant recomanable la lectura dels seus articles; si a més voleu aprofundir en les reaccions que va suscitar en el seu moment no està malament llegir l’extensa carta oberta que el propi
Grant Kester
(un dels més seriosos adalides teòrics de l'”art comunitari” i citat per Bishop en el seu article The social turn: collaboration and its discontents) va enviar en el seu moment a Artforum; d’altra banda,
Randall Szott
comenta sagaçment la trifulga dialèctica aquí i sobretot aquí al seu blog LeisureArts. Bishop torna sobre el tema en aquesta entrevista publicada pocs mesos després de l’aclamat article al lloc web de la Community Arts Network, en la qual relaciona la seva postura teòrica amb el fet de viure al Regne Unit, on les polítiques laboristes d’inclusió social a través de les arts, constitueixen, en opinió de Bishop, una espècie de ‘forma tova’ d’erradicar el disens.