En la tercera sessió de treball amb els grups de l’
Institut Bellvitge
vam dividir cada grup-classe en tres grups de treball més petits, cadascun amb una tasca específica: un grup es dedicaria a traçar el recorregut que seguiríem pel barri durant la següent sessió; un altre grup es va dedicar a idear l’estratègia de comunicació del projecte (a qui es volia comunicar el projecte, de quina manera i amb quines eines) i el tercer grup es va dedicar a finalitzar els mapes iniciats en la sessió anterior.
L’equip de comunicació al complet.
El grup de comunicació va decidir obrir sengles perfils a Twitter i Tumblr (@cartografiesbell i http://cartografiesenmoviment.tumblr.com) mitjançant els quals aniria narrant el desenvolupament del projecte i va començar a redactar la presentació del mateix. Els grups encarregats de pensar i traçar les rutes per Bellvitge van assenyalar i van discutir quins punts del barri eren rellevants com a llocs on es donaven pràctiques o manifestacions culturals: El poliesportiu Sergio Manzano, la “Rotonda de la Sardana“, la biblioteca, el mercat, l’hotel Hesperia (obra de l’arquitecte Richard Rogers), el “Pirulo“, l’Hospital de Bellvitge, l’Institut Bellvitge, el centre comercial Marina Center, el bar La Flama, l’ermita de Bellvitge, el Cubo Rojo, la Rambla Marina…
El grup encarregat d’assenyalar els punts i traçar la ruta.
Durant l’elaboració de les rutes i posteriorment durant les derives, van sorgir diverses línies de discussió i anàlisi, alguna de les quals s’incorporaria més tard en la creació dels mapes definitius sobre la cultura al barri. Destacarem aquí tan sols tres:
En primer lloc va tornar a aparèixer la polaritat entre la percepció que es té de Bellvitge des de fora del barri i la que tenen les persones que l’habiten: Durant la conversa va aparèixer la idea que existeix una mirada hegemònica, des del centre cap a la perifèria, que construeix una imatge negativa del barri com un lloc brut, lleig, amb un alt nivell de delinqüència. Aquesta imatge contrasta amb la percepció dels seus habitants, per a qui Bellvitge és un barri de classe treballadora amb un llarg historial de lluites exitoses per serveis i espais públics de qualitat. La figura del cani és clau en l’imaginari que es construeix des d’una mirada normativa, assumida en gran mesura per lxs propixs alumnxs (fins i tot per lxs que viuen al barri). Ens preguntem, i compartim aquest dubte amb ellxs, si la figura del cani no respon en alguna mesura als temors i els interessos de les classes dominants que retraten els joves de les classes subalternes com un subjecte perillós, improductiu (els famosos ni-nis) i incívic, per no dir incivilitzat, les pràctiques culturals del qual (la seva vestimenta, la música que escolten, la seva manera de parlar, etc.) són vistes com a vulgars, aberrants i degenerades.
Icona creada per lxs alumnxs de l’Institut Bellvitge per representar els ‘canis’.
En segon lloc no podem passar per alt el fet que cap dels dos grups assenyalés el Centre Cultural Bellvitge-el Gornal com un espai rellevant en la nostra anàlisi de la cultura al barri. Podríem deduir d’aquest fet que existeix al barri una gran desconnexió entre les pràctiques culturals dels joves i els espais institucionals destinats a la cultura, així com dels espais públics. A les rutes va aparèixer d’una banda el
Pirulo
, un petit quiosc situat en una de les places del barri, apareixia recurrentment com l’espai públic més rellevant, ja que és un lloc on joves es troben i es relacionen; tot i això el Pirulo apareixia associat a un determinat grup de joves: els canis i les chonis, motiu pel qual moltxs de lxs alumnxs ni tan sols s’hi apropaven.
Icona dissenyada per lxs alumnxs de l’Institut Bellvitge per designar el ‘Pirulo’.
En relació amb aquests usos espontanis d’espais públics, durant la deriva es va parlar d’un fet que ens va semblar molt rellevant per a la investigació i que era desconegut per a nosaltres fins a aquell moment: Com dèiem, el Pirulo és un espai públic que lxs alumnxs associaven amb els canis, les baralles, el hardcore techno i el reggaeton sonant als altaveus dels mòbils; gairebé per oposició, un grup d’alumnxs va mencionar l’Arc de Triomf de Barcelona com un altre espai públic on es reunien una comunitat de joves suposadament molt diferent en les seves pràctiques i hàbits culturals a la que freqüenta el Pirulo de Bellvitge. A l’Arc de Triomf es reuneixen joves i adolescents vinculats, de manera més o menys estreta, al fandom és a dir, frikis que comparteixen aficions i pràctiques culturals minoritàries com el manga, els fanzines, el videoblogging, el cosplay o l’steampunk, per mencionar-ne només unes poques.
Quedada a l’Arc de Triomf de seguidorxs dels videogloggers JPelirrojo i Rush Smith. Foto publicada per Abigail Serrano al seu blog aibazone.blogspot.com.es
En aquesta dicotomia entre canis i frikis els joves dirimeixen qüestions identitàries, culturals, de classe, raça i gènere que ens portaria molt més temps analitzar del que podem dedicar aquí però, resumint molt podem observar el següent: des d’una perspectiva de classe els canis i les chonis són un col·lectiu totalment homogeni compost per descendents de primera o segona generació de la població immigrant de classe treballadora arribada a Bellvitge als anys 60 i 70, procedents d’altres regions de l’estat espanyol; lxs alumnxs també van reconèixer l’existència del que vindrien a ser els “canis llatins”, o sigui els pandilleros, tot i això aquest col·lectiu rarament comparteix espais amb els “canis autòctons”, per així distingir-los, ja que aquests habitualment ostenten una actitud racista de rebuig a la diferència. De manera més o menys implícita, aquesta actitud no és infreqüent -tot i que tampoc sigui generalitzada- entre la classe treballadora en barris de la perifèria urbana com Bellvitge, on s’atribueix a lxs migrants bona part de la culpa de fenòmens com l’atur, la precarietat o la delinqüència. Des d’una perspectiva de gènere les relacions entre canis i chonis són completament heteronormatives i patriarcals, i reprodueixen amb lleugeres variacions de forma les relacions de subordinació característiques de generacions anteriors entre homes i dones. Per contra el “col·lectiu friki”, si podem parlar d’un col·lectiu, és molt més heterogeni des d’una perspectiva de classe, cultural i de raça, i al seu si són molt més habituals i acceptades identitats no heteronormatives i fins i tot pràctiques queer. En gran mesura la identitat friki apareix com a contestació i defensa davant d’identitats normatives la hegemonia de les quals s’imposa principalment mitjançant formes de violència simbòlica; l’adopció del propi terme ‘friki’, pejoratiu en el seu ús original, és una manera de desactivar precisament aquest tipus de violència simbòlica; es tracta d’una estratègia idèntica a la dels col·lectius LGBTQ en adoptar com a propis els termes ‘marica’, ‘bollera’ o ‘queer’. Des d’una perspectiva espacial hem vist com les pràctiques d’uns i altres difereixen en gran mesura, mentre que uns grups troben al barri el seu lloc de trobada i relació, els altres es reuneixen al centre urbà procedents de tota l’àrea metropolitana i convocats a través de xarxes socials, llistes de correu o blogs. A través de Twitter vam proposar a lxs alumnxs l’experiment de “convertir” el Pirulo de Bellvitge en el nou Arc de Triomf, idea que va provocar la hilaritat de la “
Per últim vam poder constatar que existeix a Bellvitge una gran bretxa generacional que es tradueix en una pugna per l’ocupació de l’espai públic. Aquesta bretxa també té el seu reflex en les entitats que representen la societat civil i en especial l’
Associació de Veïns de Bellvitge
, tal com va atestar el seu propi president durant l’entrevista que lxs alumnxs van improvisar en trobar-se’l casualment pel carrer durant la deriva (com es pot veure al vídeo que acompanya aquesta entrada entre els minuts 7:26 i 12:17).
Entrevistant el president de l’AAVV de Bellvitge.
Com és ben sabut, la manca de relleu generacional a les associacions de veïns i veïnes no és un fet exclusiu de Bellvitge, sinó que es dóna en gran part dels barris dels municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Certament les associacions veïnals van tenir un paper fonamental en les lluites ciutadanes mitjançant les quals barris com Bellvitge van aconseguir disposar d’equipaments i serveis bàsics dels quals mancaven en el moment en què es van construir. Aquest fet ha conferit als seus membres històrics un estatus privilegiat -o més aviat els ha permès atribuir-se’l- en l’esfera pública dels barris i en la seva representativitat. A Bellvitge això es pot apreciar molt clarament si examinem la composició i la capacitat d’influència de la qual potser sigui la institució cultural més rellevant del barri (tenint en compte, si més no, el volum pressupostari que gestiona): la Comissió de Festes, que està vinculada a la pròpia associació de veïns. Cal dir que encara en l’actualitat no només existeix una bretxa generacional: també s’hi troben excloses en gran mesura les dones, una rèmora que moltes associacions veïnals arrosseguen des dels anys de la seva creació allà pels 60, moment en què les dones tenien vetat l’accés a la vida pública dels barris.
Reunió dels diferents grups de treball al final de la sessió.
Totes aquestes qüestions es troben més o menys implícites a les observacions, els comentaris i les cartografies de lxs alumnxs; part del nostre paper en el procés de treball va consistir a fer-les explícites i sotmetre-les a la consideració del grup per a la seva anàlisi i posterior representació al mapa de les pràctiques culturals de Bellvitge.
El vídeo-resum de la ruta per Bellvitge va ser editat per Miguel Ángel Díaz, alumne de 1r de Batxillerat Artístic de l’Institut Bellvitge.