«La Universitat de Granada llança un pla de mecenatge a la carta».
Notícies com aquesta són cada vegada més habituals. Les retallades en els pressupostos públics destinats a l’educació, també la superior, empenyen les universitats a aquest tipus d’estratègies de captació de fons. No hi ha dubte que aquesta forma d’intromissió del sector privat en la tasca de les institucions públiques és escandalosa. No obstant això, és possible que, com diu
Nick Dyer-Witheford
, estiguem confonent el bosc amb els arbres:
«[…] existeix el risc de prestar massa atenció a aquests escàndols notoris, de confondre el bosc amb els arbres; l’assumpte principal no són els exemples publicats de pressió sobre la investigació científica universitària per part de les empreses (i el que s’ha publicat és, podem estar segurs, només una fracció del total); tampoc ho és la implicació o fins i tot la intervenció directa de les empreses en el finançament de la investigació (de fet, la investigació universitària finançada per empreses representa encara una petita porció del total). El que és destacable no és tant que les empreses financin la investigació, tot i ser el finançament una qüestió estratègica i influent; sinó el fet que el capital captura gratuïtament una enorme quantitat de coneixement finançat socialment, perquè en un sistema en què els mitjans de producció són privats, l’única manera de portar a la pràctica els fruits de la investigació científica és a través d’un procés de mercantilització. »
Aquest paràgraf està extret de l’article
In the Ruined Laboratory of Futuristic Accumulation: Immaterial Labour and the University Crisis
, que casualment llegíem quan vam sentir parlar dels plans de mecenatge a la carta. L’article està publicat al llibre