Vista de l’exposició Art for change a SPACE (2006)
Dissabte passat vam assistir a Calaf a la inauguració de la primera part de l'”exposició expandida” Local | Visitant, que s’emmarca dins del projecte Idensitat. Es va reforçar la nostra idea paranoica que hordes d’artistes socialment sensibilitzats, fugint de les seves torres d’ivori, estan prenent els carrers i utilitzant el “
El text és especialment punyent perquè se centra en l’exposició “retrospectiva” que els SPACE studios van dedicar a Loraine Leeson sota el títol Art for Change. Loraine Leeson és potser una de les figures més reputades del que alguns han anomenat community based art, social art o fins i tot political art (que és el terme que utilitza Peter Suchin per descriure els seus treballs). Suchin assenyala com la manera en què s’han gestionat qüestions referides a l’autoria i la difusió dels treballs de Leeson i els seus col·laboradors reafirma les jerarquies establertes d’experts i no experts, artistes i no artistes, “representadors” i representats, i perpetua la figura de l’artista com a “agent de la legitimació burgesa”. Ens sembla que aquest és un mal menor derivat del procés de museïtzació d’aquest treball; potser seria únicament pertinent jutjar l’eficàcia d’aquelles intervencions en el moment i context social en què es van donar.
Ara bé, la cosa s’agreuja quan, com assenyala Carmen Morsh (research consultant del programa de mediació artística de la
passada Documenta) “the potential of art as a means for education and social inclusion has become the most important criteria [sic] for public funding of a project … What was in the ‘90s still unique [i.e. Leeson’s position as an avant-garde teacher] … now belongs more and more to the daily business of English art institutions, which today, can gain artists with an international reputation as collaborators for their educational projects“. D’aquesta manera, assenyala Suchin, artistes/educadors com Leeson ja no suposen una oposició als canals de l’educació i la cultura oficial, sinó que operen en línia amb els models establerts d’introducció a l’alta cultura. Per rematar la jugada Suchin acaba el seu article amb aquesta demolidora cita de Demetra Kotouza extreta del seu article
Lies and mendicity
: “Encouraging schoolchildren to make ‘art’ about their experience of disenfranchisement and exclusion is, intentionally or not, nothing less than the neutralising of dissent in advance of its potential manifestation”.