ANTI-MODULOR no és un projecte. ANTI-MODULOR és una etiqueta amb la qual pretenem aglutinar una sèrie heterogènia de processos, accions, relats i converses que giren entorn als modes en què habitem la ciutat.
La ciutat contemporània és ANTI-MODULOR perquè ha estat construïda i planificada en base al productivisme i l’especulació sobre béns que haurien de ser comuns. Nosaltres som ANTI-MODULOR perquè no volem una ciutat projectada sobre la base d’un fals ideal universalista.
Al febrer d’aquest any vam començar a habitar un espai situat als baixos d’un dels blocs de pisos del barri de Bellvitge, al Districte VI de L’Hospitalet, transsumpte desenvolupista de la Ville Contemporaine. L’atzar (o almenys no la nostra voluntat) va voler que aquest espai estigués situat al número 11 del carrer Prat, una escala on nombroses persones, moltes d’elles migrants o gitanes, reben assistència social. No vam anar a parar allà buscant l’exotisme de la marginalitat; als nostres ulls, ni Bellvitge ni els nostres veïns són exòtics ni marginals.
A l’esquerra, la Ville Contemporaine de Le Corbusier; a la dreta, vista aèria de Bellvitge.
Els nostres veïns gitanos fan un ús intensiu de l’espai públic, fan la seva vida diària al carrer, a les voreres i a les zones verdes davant de la porteria, especialment els nens. Per a ells, el nostre espai és gairebé una extensió de l’espai públic: baixen, truquen a la porta, entren, deambulen, surten, tornen a entrar, pinten a la paret de pissarra, es tiren pel terra, juguen… al seu torn nosaltres hem començat a sortir amb ells al carrer: a pintar, a prendre mesures, a fer entrevistes, ens creuem a la porteria, a la cantonada… Anem negociant aquests usos espacials, màxim quan els espais són compartits amb altres persones, i arribant a poc a poc a acords, a enteniments.
Potser les quatre o cinc famílies de la nostra escala i de l’adjacent número 13 siguin de les poques famílies gitanes que viuen a Bellvitge, un barri amb més de 25.000 habitants. En canvi, el barri del Gornal presenta un percentatge de població gitana molt més gran, proper al 15% d’un total de 7.200 habitants. Paradoxalment l’escola pública Gornal compta amb un percentatge d’alumnat gitano del 99%. Molts dels nens i nenes gitanos de la nostra escala assisteixen a aquesta escola, alhora que molts nens i nenes payos del Gornal assisteixen a escoles a Bellvitge.
Els barris de Bellvitge i el Gornal estan completament separats per una enorme cicatriu urbana: les vies de tren que connecten el centre de Barcelona amb l’aeroport de El Prat. Només tres ponts per a vianants salven aquesta gegantina barrera. Alguns dels nostres veïns i veïnes creuen literalment o metafòricament aquests ponts per assistir a l’escola Gornal, al mateix temps que altres nens i nenes payos del barri del Gornal els creuen en sentit contrari per assistir a escoles de Bellvitge. Entenem que això és una forma de segregació espacial.
Ginesa Ortega al cant i Manolito a la guitarra (13 i 12 anys respectivament) actuen a la terrassa d’un dels blocs de Bellvitge en el documental ‘Bellvitge, Bellvitge’ (1978) de Julián Álvarez
Fa unes setmanes María Muñoz-Duyos ens va convidar a participar en unes jornades que tenen per títol
Infància i espai públic: un diàleg entre art, educació i espai urbà
, organitzades pel col·lectiu
Urbanitas-Berlin Barcelona
(del qual María és membre) i l’
Associació de Mestres Rosa Sensat
, i ens va oferir dirigir un dels tallers. La nostra proposta consisteix a convidar els participants en el taller a acompanyar-nos, juntament amb els nens i nenes de la nostra escala, a recórrer aquest mateix trajecte entre el número 11 del carrer Prat a Bellvitge i l’escola Gornal, creuant els ponts que uneixen ambdós barris.
Aquest taller-caminada tindrà lloc el 7 de juliol. Cinc dies abans, el 2 de juliol, organitzem a l’
espai físic de LaFundició
un taller de construcció de microfonia binaural. Convidarem els participants en aquest últim taller a acompanyar-nos durant el passeig, i registrar amb els seus recentment construïts micròfons allò que els sembli pertinent. Intuïm que observar el paisatge des del cos i des de l’escolta, relegant a un segon ordre els actes de veure, pot ajudar-nos a construir un relat no hegemònic sobre la ciutat.
Aquest passeig no té un objectiu definit, més enllà d’observar el paisatge i el territori, i reflexionar sobre els modes en què aquests condicionen el nostre horitzó de possibilitats, i al mateix temps, experimentar si l’acció de travessar-los i recórrer-los, pot o no alterar la seva configuració ordinària. Una cosa ens sembla clara: els esmentats recorreguts quotidians dels nens i nenes de Bellvitge i el Gornal són, en l’agenciament que formen amb el propi territori, un dispositiu polític que articula relacions de poder vinculades al seu torn a qüestions de raça, edat i classe social.
Així doncs la nostra idea és anar-nos de passeig en companyia d’un grup de nens i nenes, educadors, arquitectes, urbanistes, frikis del so, docents, artistes… persones de diverses condicions socials, culturals i racials amb el propòsit de situar-nos dins, entre i a través de les fronteres i jerarquies que separen totes aquestes identitats; generar friccions que desbordin les seves respectives zones de confort i construir col·lectivament un coneixement monstruós.