Fotograma de ‘La ciutat és nostra’ amb alguns dels seus protagonistes.
En les dues pel·lícules anteriors del cicle hem vist dues mirades oposades sobre aquests barris de les perifèries urbanes: d’una banda, com va assenyalar Jorge Larrosa en el debat posterior a la seva projecció,
Els joves de barri
(Vídeo-Nou, 1982) ens presenta els joves de Canyelles i el propi barri com una llista de problemes: atur, delinqüència, drogues, abandonament escolar… són els primers anys 80, i la perifèria urbana apareix representada com un territori que requereix la intervenció social de l’administració pública. D’altra banda,
La ciutat és nostra
(Tino Calabuig, 1975) ens mostra les lluites veïnals que van aconseguir dignificar la vida als barris davant la cobdícia dels especuladors que, en connivència amb el règim franquista, havia desposseït les masses de les zones rurals.
Cap de les formes de lluita dels veïns i veïnes que mostra el documental de Tino Calabuig es troba representada a la pel·lícula de Video-Nou; semblaria que qualsevol imatge de la capacitat dels barris per autoorganitzar-se ens hagués estat escamotejada; els seus habitants apareixen com a subjectes aïllats i abandonats a la seva sort individual, incapaços d’establir xarxes de suport mutu i de transformar les seves circumstàncies.
La transició marca el període transcorregut entre els dos moments històrics representats a La ciutat és nostra i Els joves de barri; per a alguns, l’arribada de la democràcia feia innecessària l’existència de les associacions de veïns, el paper de les quals havia de ser assumit pels partits polítics i la pròpia administració pública, no en va els membres de les associacions, com podem veure a La ciutat és nostra, veien en les eleccions democràtiques un mitjà per assolir el poder institucional i des d’allí solucionar els problemes dels barris. Podem dir que el transvasament dels quadres dirigents de les associacions de veïns cap als ajuntaments democràtics va desarticular en alguna mesura el teixit social? Van servir les representacions de les perifèries urbanes com la que ofereix Els joves de barri per justificar la implementació de polítiques assistencials? Fins a quin punt aquestes polítiques van causar l’efecte de, precisament, despolititzar la vida social als barris? Aquestes són algunes preguntes que ens han anat sorgint durant aquest breu cicle i que romanen obertes al debat.
Aquesta tarda tancarem el cicle amb la projecció de Gitanos sense romanç (
Llorenç Soler
, 1976) —a qui agraïm molt que ens hagi cedit els drets d’exhibició de la pel·lícula— amb la intenció d’introduir una línia narrativa diferent: Quin va ser el paper de grups minoritaris com la població gitana durant aquest període? Quines representacions ens queden de la comunitat gitana en aquella època? Es té una imatge ajustada del paper dels gitanos als barris en aquells moments històrics? Quin paper van jugar els arquitectes en la configuració urbanística dels barris? I el teixit social? Aquestes són algunes preguntes sobre les quals volem reflexionar aquesta tarda amb les representants de l’associació cultural gitana