BITACOLA LES CURES AL CARRER!

250 milions de persones viuen fora d’on neixen. És un fet que les persones migren o es veuen forçades a migrar; davant aquesta realitat, com responem?

El passat 26 de juny El Trajín va sortir dels mercats per a portar al carrer el tema de les cures; qui cuida? Qui cuida a les que cuiden? Quins drets tenen? Com es pot respondre des de les institucions i quins espais de possibilitat existeixen? Per a això vam estar acompanyades d’unes amigues de luxe i expertes en vivència sobre el tema: Norma Véliz (Mujeres Palante), Carmen Juáres (Asoc. Mujeres Migrantes Diversas) i Ana Gómez (Iacta Sociojurídica). La xerrada va ser moderada per Eva Alba de Espai Brotes. Moltes veïnes es van acostar, però hem d’assenyalar que no totes les que estaven interessades perquè estaven treballant netejant cases o cuidant persones.

La xerrada va ser bastant distesa, amb afirmacions i realitats molt impactants que van entrar en diàleg posteriorment amb la resta de participants. Carmen Juares es va centrar més a compartir la realitat de les dones internes, a partir de la seva experiència i de les dones que formen part del col·lectiu. És comprensible que hagin persones dependents en les famílies, que requereixen de cures gairebé les 24h del dia, però al temps es naturalitza que qui cuida d’ell, pràcticament sacrifica la seva vida per la d’aquesta persona. Tancades, amb a penes 1 dia lliure, i sous miserables sota l’excusa que es dóna un sostre. Vivim en una societat hipòcrita que deu autoanalizarse: “Gent que va a les manifestacions de “Volem acollir” té dones treballant a la casa en condicions de semiesclavitud”.

L’hospitalitat ha d’anar acompanyada de drets.

D’això mateix va parlar Norma Véliz, amb dades del que veu dia a dia en l’associació: el 80% de les dones que arriben a Mujeres Palante es dediquen a les cures. Ja ens va bé que sigui així? L’ofici que més fàcil el posa a les persones migrants són les cures i el treball de neteja, per la qual cosa la majoria es veuen abocades a això davant la falta de reconeixement dels seus estudis i les impossibilitats de la Llei d’Estrangeria per permetre desenvolupar una vida normal. Així doncs, la societat que “els acull” els classifica, malgrat ser avui dia les que acaben sostenint les bases de les llars espanyoles i catalans. Un treball dur, sacrificat i invisibilitzat… que des de la #EconomíaSocialSolidària s’intenta revertir però la mateixa llei li ho dificulta.

Treballar sense drets laborals, una cosa aberrant només bé vist si el subjecte és l'”altre”; parlem de combatre el racisme social que permea/ve establert en les bases de l’Estat i totes les seves institucions. Com Ana d’Iacta diu: “Les persones migrants estan sotmeses a un règim d’excepcionalitat i violència institucional producte de la legalitat diferenciada que les sotmet al conjunt de la política migratòria espanyola.” És obvi que la Llei d’Immigració té molt poder, però continua existint possibilitat en les administracions més pròximes (s’entén empàtiques), per exemple permetent l’empadronament de qui no té domicili fix, o també responent als temps de les treballadores obrint sales en equipaments públics en cap de setmana.

Es necessiten espais de trobada, per a parlar, donar-se suport i organitzar-se… així és com L’Hospitalet pot convertir-se en una ciutat que posi en el centre les cures però de totes.

Només juntes es podrà aconseguir.

En breu pujarem l’àudio de tota la conversa 🙂

*Si ets de L’Hospitalet i estàs buscant un lloc de suport, assessorament sobre regularització de papers, autoformació… no dubtis a acostar-te a la Casita de Mujeres Palante (C/Creu Vermella 8, Collblanc).

**Xerrada organitzada en col·laboració amb la XESLH.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *