Landscape urbanist Gilles Clément calls them the “third landscape”. Landscapes that are full of potential, open to any possibility, and that aspire to become, some unspecified day something specific. Spaces where power and submission to power operate with less intensity. Greening the city from this perspective is a very serious and radical form of play that we explore whenever we can.
Paisatges sonors del joc de barri
Parterre de Prado:
Prado 11 és un semisoterrani d’un edifici d’habitatges gestionats per l’àrea de benestar social de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, al barri de Bellvitge. Un barri la construcció del qual s’inicia el 1965 sobre els terrenys agrícoles de la Marina, que van ser requalificats per activar els primers processos d’especulació urbanística, germen d’un imaginari dement en relació al desenvolupament. Davant de tots els edificis de Bellvitge hi ha un parterre, un trosset de terra d’uns pocs metres quadrats, que ressegueix la planta dels edificis. Aquest trosset sembla una concessió de l’urbanisme especulatiu feta per apaivagar el desig de tornar a camp dels veïns i veïnes que van arribar-hi fruit de diversos processos de migració del camp cap a la ciutat.
La potència d’aquests trossets de terra que esquitxen el barri ha anat minvant conforme la colonització cultural ha fet més efectiu el procés d’assimilació als principis de el sistema dominant. A Prado 11 aquest trosset encara conserva part de la seva potència, un què sé jo que li atorga una corporeïtat sobredimensionada davant de les tretze plantes de formigó. Tenir cura col·lectivament el parterre ha estat la forma de fer que hem activat per començar a curar i restituir una memòria que porti al present la potència dels sabers de les nostres àvies. Tenir cura d’un trosset de terra maltractat, castigat per la ira i ple d’escombraries – constantment negligit fins i tot per l’administració pública local, que posa totes les facilitats a les comunitats de veïnes perquè l’asfaltin i el facin desaparèixer- ha estat una tasca antisistema.
La manera en què n’haviem de tenir cura també ha estat tot un què: ¿Netejar? ¿Eliminar les males herbes i les escombraries? O pensar com és l’ecosistema que ha fet que aquestes plantetes hagin resistit costat de les escombraries i de tota la violència que les acompanya i posar en valor i dignificar la seva presència? ¿desentramar què hem d’aprendre d’aquesta manera d’estar? Restituir la cura com un espai de potència, (entenent que primer hem d’alliberar-lo de tota la violència i la despossessió que el travessa), requereix de vegades de processos de sanació que van, bipolarment, de la ira al gaudi. El comportament dels nens i nenes respecte a la cura al parterre no té el filtre del que és socialment correcte i és un reflex tant de malestars com d’esperances col·lectives. Entendre aquest tipus de situacions és potser el més complex d’habitar Prado 11. I entendre-les, no des de la resignació, sinó des de la potència és una cosa amb què ens trobem diàriament.
La terra al llindar de Prado 11 està plena de males herbes: una marialluïsa, un espanta-sogres que va portar una veïna, els gessamins que van morir, un margalló, un alvocat … Tot plegat conforma el punt de partida de la pregunta que ens plantegem cada dia amb més força des del nostre territori rururbà d’Hospitalet: «de què menjaran les ciutats del futur?».
Malas hierbas
Sorgit l’any 2016 arrel de la col·laboració entre LaFundició i el col·lectiu romanès AltArt, Malas hierbas és un projecte-herbari que no tracta només de plantes, sinó de les maneres en què categoritzem les coses. De les maneres en què normalitzem o no una sèrie d’objectes, discursos, llocs, pràctiques, subjectes. Es va dur a terme al parc de Ferrovialor de Cluj-Napoca (Romania), un espai concebut com a zona d’esbarjo pels treballadors i treballadores de l’antiga companyia ferroviària estatal i actualment en desús a l’espera d’un projecte de remodelació que el consolidi com parc públic.
El parc ha esdevingut, a causa de l’abandó de les institucions, un lloc desnormativitzat, un espai que ja no respon a les disposicions i als usos regulats del que és urbà. La natura s’ha fet amb parc, desdibuixant-ne el traçat original fins fer-lo desaparèixer. La vegetació, alliberada de les formes imposades pel paisatgista, impedeix el control i la vigilància de grans porcions de el parc que esdevé l’hàbitat de persones sense sostre, és transitat per joves gitanos amb actitud desafiant i alguns adolescents l’utilitzen com terreny de jocs i d’aventures. A algunes zones del parc hi abunden les escombraries i plantes i arbustos silvestres, males herbes al cap i a la fi, proliferen per tot arreu.
El que està en joc en Ferrovialor és la producció de cossos i espais normalitzats, de bones i de males herbes. Malas hierbas remet al coneixement sobre els noms vulgars de les plantes i les seves propietats, un saber popular i vernacle, encara avui transmès oralment entre generacions. Es tracta d’un saber propi de les cultures rurals de subsistència -dedicades a la mera reproducció de la vida- anteriors a les cultures de progrés -consagrades a la producció i la acumulació-. Els processos de proletarització de la pagesia passaven per desacreditar els sabers populars com el coneixement de les propietats medicinals de les planes sovint preservat per les dones, i que la indústria agroalimentària destrueix els vincles ecosistèmics que mantenien les comunitats rurals basades en formes d’agricultura no intensiva i en una utilització sostenible dels recursos naturals És, per tant, el moment de reclamar les Malas hierbas.