Explorar i practicar la ciutat des del joc i l’experiència de la infància obre el camí cap a intervenir els espais urbans com indrets on teixir relacions de col·laboració i veïnatge. Activar espais on la tasca de prendre cura de la vida es sostingui col·lectivament i interpel·li a la diversitat d’experiències que l’habiten.
Prenem com a referència els adventure playgrounds que van sorgir al Regne Unit després dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Són patis històricament construïts per infants on l’entorn està obert a un procés de transformació constant i continu, creant un paisatge que vist des de la mirada adulta sembla perpètuament inacabat però que, de fet, respon constantment als jocs quotidians de les persones que els habiten, jocs que canvien dia a dia.
L’escola és un dels epicentres de la construcció de la identitat ciutadana. L’indret on s’han anat formant les generacions de ciutadans de la modernitat educats per esdevenir homes i dones “de profit”, és a dir subjectes productius que no posin en risc el profit capitalista. Ha estat també una de les arenes on s’assimilen els estereotips de gènere dins i fora del temps lectiu, amb espais de joc on s’assumeix que els nens juguen a pilota, i les nenes juguen a cuinetes.
Però l’escola pot ser també el punt de partida de contrapropostes, espais col·lectius on les comunitats educatives assumeixen el repte de posar en crisi determinades certeses: l’autoritat del mestre, la incapacitat dels infants, la separació entre allò domèstic i allò escolar. Partint del convenciment que tots els entorns són educatius, des de LaFundició fa anys que treballem sostenint i acompanyant processos que aboguen per fer més porosa la institució escolar i per mirar la realitat des de l’experiència de la infància i l’adolescència.
Bona mostra d’aquesta manera de treballar són els processos que fa anys que sostenim a l’Institut Escola Gornal i a l’Escola Prat de la Manta. A aquest darrer centre fa dos cursos que s’està realitzant un procés profund de revisió dels espais oberts de l’edifici escolar, partint d’una recerca liderada per nens i nenes sobre les necessitats i les latències que l’espai públic ofereix pel joc. Es tracta d’una conversa llarga on no hi ha res predefinit, a banda de les característiques d’un pati d’escola que negligeix la presència de la natura, limita les possibilitats de joc a allò que es pot fer amb una pilota i que estableix un mur entre un exterior adult i un interior infantil.
Del primer any de treball en van sortir una diagnosi i un seguit de propostes per intervenir el pati, que passen per aspirar a enderrocar la paret del pati i obrir-se pas cap a la Gran Via. I mentre això no passi, construir-se dispositius que esperonin el joc no dirigit, elements amb els quals construir estructures de joc inacabades i mal·leables i fins i tot, comissions de comunicació per tal de poder documentar els debats i aprenentatges que sorgeixen pel camí.
Es tracta d’una discussió crítica que no només incumbeix a les comunitats educatives de cadascuna de les escoles, sinó que té un abast molt més ampli donat que està en joc el tipus de ciutat que volem. Amb la finalitat de poder enxarxar tots els fronts oberts a cadascun dels centres educatius de l’Hospitalet, l’any 2019 vam organitzar les jornades Quin pati volem? Perquè estem profundament convençudes que si transformem els patis i la manera de jugar que construeixen, serà cada vegada més difícil que juguin amb nosaltres.
