Exploramos las potencialidades de la construcción sostenible que da lugar a estructuras capaces de modificarse y adaptarse a circunstancias cambiantes sin necesitar inversiones significativas ni malgastar materiales y que, además, generan espacios que serán activamente sostenidos por la comunidad a largo plazo.
ANTI-Modulor
CREUAR PONTS: CAMINAR ENTRE PRAT I EL GORNAL UNA TARDA D’ESTIU
LaFundició, taller d’arts (a nosaltres ens agrada més dir “espai de creació”, l’entenem com un lloc des d’on propiciar processos creatius que ajudin les comunitats a analitzar les condicions i situacions que encarnen i a propiciar nous imaginaris) muntat per la Marilo i el Francisco ( i el Luca, que és el tercer membre de LaFundició, i ara està a San Sebastian 😉 al barri Bellvitge, al (semi) soterrani d’un edifici. Ells ens van explicar sobre la inesperada aparició al taller de nens d’ètnia gitana que viuen al barri (al bloc, concretament), i dels problemes que han tingut intentant integrar la participació d’aquests nens a les activitats que aquí es realitzen, com ara classes de pintura per a dones adultes (el taller de pintura en principi no anava dirigit a cap col·lectiu específic, de fet intentem defugir d’aquestes classificacions, el grup de forma orgànica va anar desplaçant a homes i nenis fins a convertir-se en un grup de dones). Els xocs intergeneracionals i interculturals entre nens gitanos i dones adultes paies, o entre els nens i altres talleristes, han generat fortes tensions – com ara les dones insultant (crec que és més acurat dir que malparlaven, de fet els mecanismes pels quals les dones de aquesta generació i context, expressen el seu rebuig són més subtils, culturalment estan travessades per la seva posició invisible a l’esfera pública i mai manifesten les seves opinions obertament, fan servir altres estratègies, en aquest cas també, als nens, els nens fent malbé algunes obres de les dones, etc – el que s’explicitava era un tensió territorial entre l’espai de comoditat construït per les senyores i que s’instal·lava a portal, territori dels i les niñxs que la Mariló i el Francisco plantejaven i buscaven idees per experimentar i resoldre.
Vai arribar cap a les 5, en una tarda molt calorosa. Al taller hi havia el Francisco, la Mariló i la seva filla, d’uns 15 anys. Feia olor als químics que s’usen per pintar o fer serigrafia, i la sala del darrere estava plena de quadres en procés i d’altres ja acabats; pintures que les alumnes decidien reproduir o creacions pròpies de natures mortes o fotos familiars. Materials diversos i una impressora 3D en construcció que em crida particularment l’atenció. Vam passar una estona al taller i com que els nens no apareixien, vam decidir anar a prendre una cervesa al bar de la cantonada. Camí cap al bar hi havia gent asseguda en bancs de ciment, conversant, mirant. La Mariló i el Francisco en saludaven alguns i va resultar que algunes d’aquestes persones eren els nens a qui esperàvem. Estaven aquí, asseguts amb les seves mares i àvies, o donant voltes pel parc. La Mariló i el Francisco els hi van preguntar als nens si anirien al taller. Es van sorprendre que ja fossin les 5 de la tarda, i van mirar a les seves mares / àvies preguntant si podien venir. Ens vam asseure a la terrassa de bar, que era com ser al bell mig del parc que envolta els edificis, sent part d’aquest espai, compartit amb els transeünts o els ocupants dels bancs. Un parell de nens jugava a pilota dins d’un caixer automàtic proper. Una nena es va apropar i va preguntar si anàvem a taller. Els nens van anar apropant-se poc a poc. Els nens caminaven i conversaven amb vivacitat. Em van explicar que creuaríem cap a l’altre costat de la línia de tren, i que aleshores estaríem en un altre barri, el Gornal. Els nens volien veure la seva escola, l’única que queda oberta al Gornal. És aquí on la petita població gitana de tots dos barris ha inscrit majoritàriament als nens. Els paios de Gornal, per la seva banda, han optat per enviar als nens a alguna de les 3 (són 5 escoles, 2 de públiques la Marina, Mare de Déu de Bellvitge, i 3 de concertades, Les Teresianes, Joan XXIII i Jaume Balmes) escoles de Bellvitge. I és per això que cada matí, es pot dir, que els nens gitanos de Bellvitge i els nens paios de Gornal es creuen camí de l’escola a les passarel·les que travessen les vies ferroviàries que separen els seus barris.
La caminada va ser llarga i ja fa gairebé un any des de llavors. No recordo tots els llocs, espais i situacions que en aquell moment van cridar la meva atenció. No obstant això el que més recordo és una sensació de sorpresa constant, una mena de tensió perquè caminar amb els nens era una experiència absolutament diferent de l’espai – un espai que, a més, m’era absolutament desconegut. Els nens es movien amb una fluïdesa que per m’és impossible d’imaginar en mi mateixa: intercalaven el caminar al costat de la Mariló, el Francisco i jo, tranquils, de la mà de vegades, parlant amb les persones amb qui es creuaven, des de salutacions fins a comentaris sobre la seva aparença; caminar per llocs inesperats, enfilar-se per les parets, imitar els sons de les sirenes, dels camions; es van aturar a contemplar un cotxe tunejar, demanant-li al conductor que accelerés per admirar el so del motor; un d’ells portava una pilota que ens va acompanyar tota l’estona. La pilota donava botava pels llocs més impertinents imaginables, i això la va portar a l’altra banda dels murs de l’escola – que estava tancada per vacances. Seguint la pilota, dos dels nens van saltar el mur mentre nosaltres, adults i paios – però especialment jo – miràvem al voltant consternats i intentàvem vagament proposar una altra solució – que en realitat no existia
Un camió que carregava pollastres va passar-nos pel costat, i els nens van començar a imitar el so dels pollastres a viva veu, mentre ens ensenyaven els passos de ball de la cançó més popular de moment entre els seus amics i buscàvem el vídeo al meu mòbil. Vam seguir caminant, mentre els nens inesperadament tocaven els timbres de cases i apartaments i corrien, deixant-nos enrere debatent-nos inútilment entre dir no i mantenir el nostre pas adult, o córrer excitats darrere d’ells -perquè la seva desinhibició era definitivament temptadora d’imitar.
Després de l’experiència de caminar amb ells m’és més fàcil comprendre el tipus de conflictes que hi havia entre els diferents participants (a nosaltres ens agrada anomenar-los habitants de l’espai 😉 del Carrer Prado) de la Fundicio. Mentre les dones que paguen pel taller reclamen el seu dret a treballar en pau (crec que no és tant per una relació de clientelisme sinó per la construcció d’aquest espai social i íntim que els és propi, algunes d’elles porten 15 anys amb mi i crec que ni unes ni altres ens relacionem en termes de clientelisme o jo no ho diria així) com a clientes de el lloc, la lògica dels nens d’apropiar-se naturalment dels espais que els semblen interessants o els produeixen curiositat no troba punts o codis comuns per entendre’s mútuament. La forma en què Jhony, Ferino, Francisco i Rosario es comporten no és radicalment diferent de la forma en què qualsevol altre grup de nens de la seva edat ho faria. El que possiblement és diferent és que ells no semblen tenir por de apropar-se als llocs que els interessen sentint-se absolutament en el dret de fer-ho. I això a molts adults els espanta, més encara si els nens són d’una cultura diferent a la pròpia que ha estat especialment demonitzada. La Mariló i el Francisco han intentat diversificar l’espai creant temps diferents pels diferents grups. No obstant això, s’han trobat amb problemes en els moments en què aquests grups coincideixen al mateix temps i lloc, i amb el problema que el temps és relatiu i pels nens gitanos sembla respondre a pautes molt diferents a les del temps adult- paio. L’esforç per seguir buscant formes o instàncies en què grups diversos puguin trobar-se i relacionar-se és valuosíssim i mereix seguir endavant. No obstant això, jo diria que aquest esforç ja ha estat reeixit: LaFundicio és un espai de trobada interètnic i intergeneracional. Però això no vol dir que les relacions siguin harmonioses, sinó al contrari, és una instància on les tensions inter-grupals han trobat un lloc per a ser expressades i desenvolupades, i on potser algun dia, o més aviat per alguns instants fugaços, es produeixin també trobades que generin noves formes més obertes i interessants de relacionar-se amb l’altre.
(M’encanta aquest final, que bonic!)